Una plaça plena de gom a gom, una ciutadania que no sap què
menjarà: un batlle orgullós de l'acte; i, enmig de tot, regnant talment reines,
una vuitantena d’ àvies que cada any, en un ritual que fa 27 anys que dura,
cuinen l’àpat de la festa major.
A la taula on m’han convidat, toca un rap a la marinera i una
sarsuela que encara m’amoroseixen el paladar, i per la resta, la bona companyia
d’aquesta gent magnífica. És la festa major de Lliçà d'Amunt, i l'acte és
conegut com "el sopar de les
àvies". I per bé que sóc una entusiasta de les festes majors (em
deleixo per la de Cadaqués, a punt de començar), confesso que l'acte de Lliçà
és extraordinari. Per la convivència que respiro, per l'antiga saviesa dels
plats cuinats i per l'homenatge als àpats que les àvies de tots temps ens han
cuinat.
Tanmateix, no faig l'article només per ressenyar una bonica
iniciativa de Lliçà, sinó perquè la gent gran m'enamora. I no ho dic en els
termes clàssics carregats de commiseració, que tracten els avis com si fossin
criatures tendres i delicades . Ho dic perquè la gent gran és un cabal de
coneixement, sentiments i herència familiar incomparables. Ni les lectures, ni
els estudis, ni les relacions socials o amoroses, res que formi part de l’experiència
de la vida pot ser més enriquidor que asseure’s al sofà, al costat dels avis, i
escoltar com parlen d'històries d'altres segles que, a l’alhora, són la seva
pròpia memòria .
Quan el meu pare, que ja té 87 anys, ens parla dels seus avis,
la conversa viatja pel temps i converteix en persones i experiències reals fets
que passaren a mitjans del segle XIX. I aleshores els que l'escoltem estem gaudint
d'una universitat sencera: coneixement , identitat , emocions, el fil roig del
que venim i que dóna sentit al que som. Personalment només puc agrair al fats o
als déus que el menjador de casa meva estigui presidit pels meus pares, i que
tots els néts hagin puguin gaudir d'una intensa relació amb els seus avis. I la
majoria dels moments de felicitat que emmagatzemo tenen a veure amb ells.
Sovint són detalls petits, com quan la meva mare ens fa fugir de la cuina, en l’àpat
de Nadal, i la casa s'omple d'olor de galets farcits; d’altres són intensos ,
quan ens cal el consell que ningú no ens
pot donar, o el gest d'amor que ens calma. Perquè hi són sempre, com una sòlida
i eterna xarxa de protecció. Aquest article, doncs, és un crit, un reclam, una
petició perquè tothom valori l'extraordinària riquesa de les nostres persones
grans , colpida per la malaltissa societat en què vivim, on tot allò que no és
sempiternament jove sembla que no té valor. Els nostres avis no són, només, els
grans de casa, són també els savis de
casa, grans magatzems de records i d'experiència que perdem, irremeiablement,
quan ens deixen. I aleshores, quan passa, no puc imaginar-ne el buit aterridor que deixen
Pilar Rahola
